El 7 de novembre de 1937, el Govern republicà, pressionat per l’empenta de les tropes franquistes cap a Madrid, traslladà la capital de la República a València. No va ser, però, l’última ciutat que va acollir aquesta capitalitat. El 28 d’octubre de 1937, el Govern es traslladà a Barcelona. Quan el 15 d’abril de 1938 l’avanç dels fronts partí en dos els territoris controlats per l’exèrcit republicà i allunyà Barcelona de València, ambdues ciutats foren ocupades per l’exèrcit franquista, primer aquesta última, i escassos dies més tard, l’altra (Veure mapa adjunt). L’1 d’abril del 1939 era per als antirepublicans, el dia de la victòria. Els perdedors, conscients de la repressió sistemàtica practicada pels sublevats, intentaren eixir de la Península en febrer-març de 1939. Alguns creuaren la frontera amb França per trobar-se de front amb una nova guerra, la que havia d’alliberar Europa del jou nazi que Hitler encarnava. D’altres, als quals els va arribar la notícia que vaixells de potències aliades atracarien als ports del Mediterrani per rescatar-los, emprengueren la fugida cap al mar. Però els navilis mai no van arribar. Almenys, no tots els necessaris. Una ratera, això eren els ports de València i Alacant, que es van convertir en el cul de sac d’Espanya. I d’ací, a les presons, camps de concentració, monestirs, convents, batallons disciplinaris, camps de treballs forçats, centres psiquiàtrics… qualsevol lloc era bo per amuntegar els desafectes al règim. De fet, el camp de concentració que s’establí en Albatera (Alacant) tot just al final de la guerra, fou el primer d’aquestes característiques en Europa: en un poble que a penes comptava amb 4.000 habitants i amb un terme de 17 km2, el camp arribà a tenir 17.000 persones. Començava així l’època més dura i cruenta del nou règim imposat per Franco i els que l’ajudaven, que deixà una empremta impossible de quantificar de morts i desapareguts, l’únic crim dels quals era haver lluitat per la llibertat i per la defensa d’una República legítimament i pacíficament instaurada.


L'ARXIU DE LA MEMÒRIA


L’Arxiu de la Memòria va nèixer amb l’objectiu de recuperar la memòria de la lluita per defensar les llibertats durant la República, de les víctimes de la repressió franquista, i de la lluita antifranquista per la recuperació de la democràcia. La seua activitat s’ha centrat, d’una banda, en la recuperació de fons de documentació referit particularment al període del franquisme, la seua conservació i la seua catalogació per tal de possibilitar que estiguen accessibles per als estudiosos; d’una altra banda, en l’organització d’activitats, pròpies o co-organitzades amb d’altres entitats, que ajuden a estendre socialment l’objectiu de recuperació de la memòria històrica particularment important per a entendre el nostre present. En aquest sentit, l’Arxiu té una especial preocupació per la investigació històrica dels fets ocorreguts durant el franquisme i per la restitució de la memòria de les víctimes de la repressió.


LA MINISTRA DE CULTURA, CARMEN CALVO, REACCIONA CONTRA L’OBLIT


Atesa la magnitud de la repressió, no és desgavellat imaginar l’existència de forats ocults, especialment a ulls dels familiars en un brillant colp d’efecte d’humiliació final i duradora, que engoliren en la negror de l’oblit aquells milers de cadàvers. Si alguna innovació va introduir el franquisme a l’hora d’agranar els seus morts davall l’estora va ser la sistematització en el soterrament. On abans només hi havia quatre nivells de profunditat, és a dir, l’espai necessari per a quatre cadàvers en els seus respectius taüts, es va aconseguir excavar amb pics, pales i cabassos fins a un novè nivell (Veure document adjunt). El “Fòrum per la memòria del País Valencià” és una entitat sense ànim de lucre que té com a objectiu social “recuperar i divulgar la memòria històrica dels que van lluitar contra el feixisme, el nazisme i el franquisme al territori espanyol des del colp militar del 18 de juliol del 1936 fins a la instauració de la democràcia”. Ha estat, doncs, aquesta associació la que va començar a investigar l’any passat els llibres de Registre d’Enterraments del Cementiri General de València. Van estudiar els registres, llibre per llibre, full per full, fins a arribar al que semblaven les fosses col·lectives immenses en les seccions Setena Dreta, Vuitena Dreta, Cinquena Dreta, Cinquena Esquerra, Desena i una altra al cementiri civil. En total, van poder albergar 26.300 cossos, cosa que la converteix en la fossa més gran d’Europa occidental (i potser la més gran d’Europa pel que fa a execucions per motius polítics –no racials–). Ningú mai no va advertir que allí reposaven les restes de represaliats del règim franquista. Ni làpides ni plaques identificatives ni monòlits a la memòria. Res. Només herba i algun ram de flors dels familiars que confiaven que, potser allí, descansava el record dels éssers volguts dels quals mai més no es va tornar a saber res. Ara, les investigacions del Fòrum per la Memòria les ha fet visibles i fins i tot la Ministra de Cultura, Carmen Calvo, es va pronunciar per la seua protecció, argumentant que el Govern espanyol, i més concretament el seu ministeri, tenia la capacitat i el deure de defensar aquest patrimoni històric i cultural.


26.300 VÍCTIMES EN LA FOSSA POSSIBLEMENT MÉS GRAN D’EUROPA D’EXECUTATS PER MOTIUS POLÍTICS


La repressió a València va ser especialment intensa. Com a símbol de la pertinaç resistència republicana, València va ser molt castigada. Milers de persones van ser executades per haver-se mantingut fidels al Govern constitucional. Molts d’altres van ser empresonats i van morir a la presó, per maltractaments i pallisses sistemàtiques, per malalties que es desatenien, per desnutrició, absència d’higiene o apilotament en les cel·les. De molts altres, encara, només se’n pot sospitar el seu destí: desapareixien en tàpies de cementiris i barrancs, en cunetes i descampats amb la nit com a únic testimoni. Les execucions extrajudicials estaven tan a l’ordre del dia com els judicis sumaríssims, i totes se signaven amb fusell i pólvora. O amb eufemismes com “col·lapse cardíac”, “xoc traumàtic”, “síncope”, “asistòlia” (que és una insuficiència cardíaca) o “asfíxia per immersió mecànica o suspensió”. Sota aquests noms es registren en els llibres d’enterrament del Cementiri General de València les causes de defunció de desenes de milers de persones. Més que curiós, sembla inquietant el fet que, en un mateix dia, pogueren donar sepultura a deu persones per asistòlia, entre les quals també hi havia xiquets. La persecució política, minuciosament planejada i efectivament portada a terme, responia a una filosofia que el capità Gonzalo d’Aguilera, oficial de premsa de Franco, explicava fredament a un periodista americà: “Són com animals, sap? Al cap i a la fi, rates i polls són els portadors de la pesta. Ara espere que comprenga el que entenem per regeneració d’Espanya. El nostre programa consisteix a exterminar un terç de la població masculina. Amb això es netejaria el país. També és convenient des del punt de vista econòmic: no tornarà a haver-hi desocupació.” I a aquest argument es van fixar.


EL GOVERN DE ZAPATERO PROMOU UNA LLEI PER A LA MEMÒRIA HISTÒRICA


El 1975 va morir el general Franco. Durant quaranta anys, havia governat amb un rígid autoritarisme el país, a pesar que les Nacions Unides haguera declarat la il·legalitat del règim en desembre del 1946. En la transició, el Pacte de Reconciliació –que pretenia tendir ponts per estrènyer una fractura, la de les “dues Espanyes”, que continuava dolent–, així com la Llei d’Amnistia del 1977 van permetre la continuïtat jurídica d’un règim que, encara avui, continua sense ser condemnat per determinats sectors polítics que s’erigeixen ara en acèrrims defensors de la democràcia institucionalitzada amb la Constitució del 1978. D’aquesta manera, l’Estat espanyol s’ha convertit en l’única democràcia, precedida per una dictadura, que no ha tallat d’arrel amb l’etapa antidemocràtica; més encara, ja que per l’absència de solució de continuïtat, continua admetent que els represaliats pel franquisme són morts legals. És així com amb el propòsit d’acabar amb aquesta situació i recuperar –i sobretot dignificar– la memòria dels republicans que van morir perquè no van claudicar, el Govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero va anunciar al març del 2005 la creació d’una Llei de la Memòria Històrica, una llei que finalment s’ha aprovat a la cambra baixa en estiu de 2006. A més, el Parlament espanyol va declarar aquest 2006, data en què es compleixen 75 anys de la proclamació de la República i 70 del colp d’Estat que desencadenà la guerra, Any de la Memòria.


LES RECOMANACIONS DEL CONSELL D’EUROPA PER A LA RECUPERACIÓ DE LA MEMÒRIA


Entre les recomanacions que el Consell d’Europa ha donat al Govern espanyol, destaquen la creació d’una comissió nacional que investigue les violacions dels Drets Humans comeses pel franquisme; l’obertura de tots els arxius que puguen contenir documents d’interès per als historiadors, de manera que puguen desvelar la veritat sobre la repressió; la instal·lació d’una exposició permanent al Valle de los Caídos, que explique, per exemple, que va ser construït per presoners republicans, i finalment l’oferiment a les autoritats municipals perquè alcen monuments a la memòria de les víctimes del règim. A més, va instar el Govern a “beneficiar-se del suport internacional per localitzar i obrir les fosses comunes”. Que el record de la República i dels que mai no van renunciar a lluitar pels seus ideals es veja net, al final, després de dècades d’ignomínia, no és, ni més ni menys, que un acte de justícia necessari. Perquè conservar la memòria de les víctimes del feixisme no és únicament una qüestió de respecte sinó també un deure moral amb les generacions futures. No podem evitar que es cometen nous errors, però sí que es reincidisca, almenys no per ignorància, en els que, una vegada i per sempre, van marcar amb el ferro candent del dolor la història d’un país.


LES DECLARACIONS DE L’ASSEMBLEA DEL CONSELL D’EUROPA: EL RECONEIXEMENT INTERNACIONAL I LA COMISSIÓ PER A LA VERITAT


Xile i Argentina van despertar en 1990 i 1982, respectivament, amb la democràcia després de sagnants dictadures militars. Per assenyalar els culpables i reparar el dany i la vergonya, tots dos països van crear comissions d’investigació: les anomenades “comissions de la veritat”. Açò és, en certa manera, el que pretén impulsar el Fòrum per la Memòria del País Valencià juntament amb l’associació cívica Acció Cultural del País Valencià, una iniciativa que ja compta amb el suport d’altres organitzacions. A l’estat espanyol, ara més que mai, fa falta una comissió, tal com ha recomanat el mateix Consell d’Europa, que dilucide el que va ocórrer durant la dictadura, una comissió que perseguisca la veritat. El dictador va matar, segons xifres oficials –que els historiadors solen considerar infravalorades–, prop de 200.000 persones en els vuit anys següents al final de la guerra. El 17 de març de 2006 el Comitè de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa va aprovar un document que reconeixia les greus violacions dels Drets Humans que va cometre el franquisme entre 1939 i 1975. En aquest proposava, a més, que es declarara el dia 18 de juliol del 2006 dia oficial de la condemna de la dictadura. De la mateixa manera que el Tribunal Internacional per a l’exIugoslàvia, amb seu de La Haia, ha investigat els crims perpetrats durant la guerra dels Balcans, de la mateixa manera que es jutjà –i es continua investigant– els criminals de la Segona Guerra Mundial, és necessari que la comunitat internacional s’implique en la creació d’aquesta comissió per a la veritat que s’articularia al voltant de tres eixos de treball (històric, jurídic i mèdic), desenvolupats per equips d’especialistes, i agruparia a personalitats i entitats que destaquen per la seua lluita incansable a favor de la justícia i la pau.