Quan entrem a una botiga o comerç per comprar qualsevol cosa, quan posem combustible al nostre vehicle o quan fem una transferència al banc estem actuant com a clients d’aquella empresa i, per tant, tenim uns drets i mereixem un respecte.

Al País Valencià les empreses privades no tenen obligacions legals específiques respecte l’ús del català. Amb tot, podem fer moltes coses per viure en la nostra llengua si utilitzem la força que, individualment i conjunta, tenim com a clients i sobretot si actuem d’una manera ferma i determinada amb aquest objectiu.

Les breus instruccions següents volen servir d’orientació a l’hora d’abordar millor els petits reptes lingüístics del dia a dia. De bon segur que ens ajudaran a viure en valencià també a les botigues i als comerços i, de retruc, ens guiaran a l’hora d’exercitar-nos com a persones segures i assertives. Descobrirem que parlen i volen parlar la nostra llengua moltes més persones que no ens pensàvem.

Com a clients, com a persones i com a valencians, n’eixirem guanyant.

  1. En principi, adreça’t en valencià a la persona que t’atenga.
  2. Si no el parla, no passa res. Si t’ha contestat, vol dir que t’entén, i tu pots seguir en valencià, de la mateixa manera que ella pot fer-ho en la seua llengua. Somriu i continua en valencià.
  3. Si et diu que no parla valencià, no vol dir que no l’entenga ni que tu no l’hages de parlar. Accepta-ho també amb un somriure. Si vols, li dius que no hi ha problema, que entens el castellà, i podeu seguir amb la relació comercial, cadascú en la seua llengua.
  4. Si et diu que no t’entén, pots repetir la frase en català més a poc a poc i en un to més clar. Potser no ha entès allò que li has dit però sí el català. O potser l'entén imperfectament i així l'ajudes a aprendre'l.
  5. Si encara continua dient que no t'entén, pots demanar que t'atenga una altra persona més capacitada. Segons què siga allò que has anat a comprar, la teua demanda pot arribar a tenir molta força.
  6. Evita absolutament entrar en discussions per motius lingüístics o donar cap explicació de per què parles en valencià. Has entrat a comprar i no a impartir classes d’història o de filologia. Tu parles com parles perquè vols --i més encara al teu país i en la llengua oficial i pròpia-- i només vols fer de client.
  7. Si no t’atenen a la teua satisfacció, valora la possibilitat d’anar-te’n a un altre comerç i fes-ho saber, si pot ser, a la direcció de l’establiment en què et trobes.
  8. Si t’has sentit maltractat, també pots demanar els fulls de reclamacions i fer-hi constar que no t’han tractat amb respecte i educació. El tema de la llengua és secundari: fonamentalment no t’han atès bé com a client, i això és el que ha de constar com a motiu principal de la queixa, sobretot si no s’han comportat amb respecte.
  9. En tot cas, procura resoldre-ho tot sense alterar-te ni perdre gaire temps. Si tu ofereixes un tractament educat i de respecte, tens el dret a demanar el mateix grau de respecte i d’educació. En última instància, has de prioritzar els teus interessos i la pressa que tingues. Això sí, procura deixar clar que perden un client per culpa de la seua incompetència lingüística i que ho faràs saber als teus coneguts del barri.
 
 
  1. Fes constar per escrit, enviant una carta a les empreses i als bancs de què ets client, que vols rebre totes les seues comunicacions en català. Si no ho fan, pots tornar-les i recordar-los educadament que ja has demanat que te l’envien en català.
  2. Pel que fa a les factures, justificants de lliurament, publicitat, informació sobre preus o rebaixes, garanties, retolació interior i exterior de les botigues, etc., suggereix verbalment i per escrit a la direcció de l’empresa que estiguen disponibles en valencià. Digues-los, a més, que poden obtenir subvencions i ajudes si usen el valencià amb normalitat.
  3. Quan telefones a una empresa, demana que et passen amb algú que estiga capacitat per a atendre’t en català. Moltes empreses tenen un departament o personal que pot fer-ho i sovint atenen molt millor.
  4. Quan et telefonen, parla en català i sol·licita ser atès en aquesta llengua. Potser ho faran o potser no, però només per demanar-ho, ja has fet explícita la conveniència que tinguen personal capacitat lingüísticament.
  5. Si et telefonen per a qualsevol tipus de publicitat o per oferir-te algun producte i no hi estàs interessat, digues que si volen comunicar-se amb tu que ho facen en català.

Sovint, les persones catalanoparlants ens comportem amb gran comprensió i tolerància amb persones i empreses que no respecten els nostres drets lingüístics. Si una empresa no etiqueta o no s'anuncia en català, no per això pensem immediatament a deixar de comprar els seus productes. Tendim a entendre que actuen així «per interessos comercials» més que no per ideologia anticatalanista. Callem, seguim comprant els seus productes, i contribuïm així a que continuen donant per bona la política lingüística discriminadora que ens apliquen.

La comprensió i la tolerància em semblen qualitats absolutament desitjables i dignes de ser promogudes entre la gent. Ara bé, ¿com és que no pensem que entre els «interessos comercials» també se'ns hauria de tenir en compte a nosaltres? ¿Fins a quin punt la nostra comprensió i tolerància no és simplement acceptació de la inferioritat i renúncia a un tracte correcte i igualitari? Nosaltres paguem —per tots aquests productes— el mateix preu que els altres consumidors, que sí que hi troben perfectament respectats els seus drets lingüístics. Per tant, ens resulten més cars que a ells: del paquet 'producte+respecte' només n'obtenim la primera part, el producte.

Fa poc vaig enviar un correu a l'empresa Vinos García Carrión, que comercialitza vins i caves (Don Simon, Jaume Serra...) a Catalunya, entre altres territoris. Els demanava —amb un missatge ben breu— respecte pels drets lingüístics dels consumidors catalanoparlants. La resposta del cap del departament de qualitat va ser aquesta: «Debido a que se dirige a nosotros en un dialecto que desconozco, le rogaría me trasmitiese sus inquietudes en una lengua que nos resultase comprensible para poder atenderle con total dedicación». Li vaig respondre, en anglès, que és una de les dues opcions idiomàtiques que ofereixen a la web. Es veu que l'anglès tampoc no és una de les llengües que els resulten comprensibles, perquè no m'ha atès amb total dedicació. De fet, no m'ha atès amb cap dedicació; no m'ha contestat.

Probablement, això de 'dialecte' ho escrivia amb la pretensió d'ofendre. Hauria de saber, però, que no ofèn qui vol, sinó qui pot. I aquest senyor, tan cofoi amb la seua discapacitat lingüística com ben disposat a l'hora d'insultar els clients, òbviament no està capacitat per a ofendre'ns. Ara bé, deixant de banda l'anècdota, el departament d'atenció al client de Vinos García Carrión ens ha deixat ben clar que no tenen cap respecte pels consumidors que preferim expressar-nos en català, ni cap intenció de dispensar-nos un tracte igualitari.

Ens ho podem mirar des d'una perspectiva legal. A dia d'avui, hi ha gairebé 200 disposicions que obliguen a etiquetar en espanyol en els territoris de parla catalana. Des d'ara, la Llei 22/2010 del Codi de consum de Catalunya que estableix —també— l'obligatorietat de l'etiquetatge en català, tal com ja passava amb el castellà. Per tant, en no fer-ho, aquesta empresa està violant la llei, i les autoritats competents haurien d'adoptar les mesures adients. Els consumidors, però, no tenim la capacitat de fer això. Sí que tenim, en canvi, la possibilitat de comprar o no comprar els seus productes, i també la capacitat de comunicar-ho, amb un senzill correu electrònic, a l'empresa ( atcliente@jgc.es).

Aquesta, i totes les altres empreses que —amb unes o altres excuses— incompleixen sistemàticament les lleis relatives a l'etiquetatge i l'atenció al client, també ens estan faltant personalment al respecte. Accepten de bon grat els nostres diners, però no assumeixen que —per tal d'aconseguir-los— ens han de respectar tant com a la resta de la seua clientela. I no ho fan perquè —generalment— això no els suposa cap cost. Si més no, no són conscients de quants clients perden per aquest motiu. Potser seria hora de fer-los-ho veure. Que sàpiguen que quan etiqueten només en castellà per acontentar un cert percentatge dels seus clients, també n'ofenen uns altres. Que sàpiguen que fent això també perden vendes. I que siguen conscient que respectar-nos seria una bona manera d'incrementar el seu volum de negoci.

N'hi ha moltes, d'empreses lingüísticament poc respectuoses, i la que he citat més amunt és tan bona com qualsevol altra per a posar en marxa l'evolució cap a formes més respectuoses i democràtiques de relació amb els consumidors. Què passarà si deixem de comprar els seus productes fins que modifiquen la seua política lingüística? I, sobretot, què passarà si els ho fem saber? La resposta a aquestes preguntes depèn només de nosaltres. No es tracta de convèncer-los de res, ni de provar de modificar la seua ideologia lingüística. Només cal que els fem saber que no ens tindran com a clients si no ens respecten; si no respecten el nostre dret —legalment reconegut— a llegir les etiquetes i comunicar-nos amb ells en català. Senzillament perquè així ho volem. Perquè som clients, i tenim drets.

Ferran Suay
Tenim drets, Sí a la nostra llengua - Acció Cultural del País Valencià © 2011 - Octubre Centre de Cultura Contemporània. Carrer de Sant Ferran, 12 - 46001 - València - Tel. (0034) 96 315 77 99